dimarts, 5 de maig de 2015

La Festa del Roser i la música
Durant l’Edat Mitjana la música fou en gran part un monopoli de l’Església. Les fonts medievals que sobrevisqueren foren produïdes en la seva majoria per escribes monàstics i guardades en les biblioteques dels monestirs. Malgrat que existia música profana, en una gran part era improvisada pel que la música més antiga que ens ha arribat estava destinada generalment a l’ús sacre.
        Quant més lluny retrocedim en la història més escassos són els noms de compositors coneguts. Entre els músics més antics dels segles XII i XIII que es poden mencionar s’hi troben els compositors francesos Léonin i Pérotin, que estaven associats amb la recent construïda catedral de Notre Dame de París. Una pluja de discs enormement populars ha revelat recentment la música visionaria de la monja del segle XII Hildegard de Bingen, la qual no tant sols té l’honor de ser una de les compositores més antigues sinó també la de ser una dona que treballà en un camp on, tradicionalment, no han descollat les dones. Ara constitueix una espècie d’icona feminista. Audicions i enregistraments per grups de música antiga han posat en descobert també una abundància de música de compositors anònims procedents de fonts manuscrites medievals, com les Cantigas d’Alfons X del segle XIII.
        El compositor francès Guillaume de Machaut fou la figura musical individual més important del segle XIV. Entre les seves moltes innovacions si troba haver estat el primer en compondre una versió completa de l’Ordinari de la Missa, el primer en escriure música a quatre parts i un dels primers en fixar les formes poètiques profanes de la seva època: balada, rondó i virelai.
        Durant el segle següent, els centres de gravetat musicals van romandre en les corts i en les esglésies del nord de França i Flandes, que produïren les obres sagrades i profanes dels compositors flamencs associats amb la cort dels ducs de Borgonya. No obstant, molts aconseguiren la seva inspiració de les seves llargues visites a Itàlia, on l’activitat musical floria en corts importants tals com las de Ferrara i Màntua.
        Els exercicis d’harmonia en la perspectiva dels arquitectes del Renaixement, evidents en les esglésies florentines de Sant Llorenç i Santo Spirito, o el meravellós palau ducal d’Urbino, trobà un duplicat en la polifonia renaixentista. La música, també, adquirí una nova profunditat i perspectiva. Mentre que tres compositors flamencs havien dominat el segle XV, l’art polifònic de l’alt Renaixement anà perfeccionant per un trio de músics –Palestrina d’Itàlia, Lassus de Flandes i Victoria d’Espanya—que passaren, tots ells, llargs períodes en Itàlia.
        El principi polifònic continuà dominant la música del segle XVI, des de les misses i motets escrits per a ser interpretats en les grans esglésies catòliques, a les versions equivalents, tant de la litúrgia catòlica com de la protestant, pels compositors anglesos Tallis i Byrd i les cançons profanes de l’escola de madrigalistes isabelins.
        Tot aquest llarg prolegomen ve motivat, per què ara, hom ja no ha d’estar en cap cort ni cap palau ducal del Renaixement per escoltar aquestes musiques, la gran festa del Roser d’enguany  en la que al matí en la missa ja vam gaudir de la música sacra amb d’obres d’Händel, Praetorius, Palestrina i Mozart cantada per la Societat La Unió i els Goigs de la Mare de Déu del Roser cantats per a tots els assistents. I per la tarda la música profana ens la van oferir, la Societat Coral La Unió dirigida per Ariel Seràs i el Palau Grup Vocal dirigit per Anna Soley amb els solistes Montserrat Costa (soprano) i Daniel Mas (baríton) ens oferiren una gran diada del Roser, sacra, festiva i musical com feia anys no en gaudíem.
 Rafael Oliver i Oliveras d’Amics de la Música Clàssica de Palau-solità i Plegamans