La Festa
del Roser i la música
Durant l’Edat Mitjana la música fou en gran part un
monopoli de l’Església. Les fonts medievals que sobrevisqueren foren produïdes
en la seva majoria per escribes monàstics i guardades en les biblioteques dels
monestirs. Malgrat que existia música profana, en una gran part era improvisada
pel que la música més antiga que ens ha arribat estava destinada generalment a
l’ús sacre.
Quant més lluny retrocedim
en la història més escassos són els noms de compositors coneguts. Entre els
músics més antics dels segles XII i XIII que es poden mencionar s’hi troben els
compositors francesos Léonin i Pérotin, que estaven associats amb la recent
construïda catedral de Notre Dame de París. Una pluja de discs enormement
populars ha revelat recentment la música visionaria de la monja del segle XII
Hildegard de Bingen, la qual no tant sols té l’honor de ser una de les
compositores més antigues sinó també la de ser una dona que treballà en un camp
on, tradicionalment, no han descollat les dones. Ara constitueix una espècie
d’icona feminista. Audicions i enregistraments per grups de música antiga han
posat en descobert també una abundància de música de compositors anònims
procedents de fonts manuscrites medievals, com les Cantigas d’Alfons X del segle XIII.
El compositor francès
Guillaume de Machaut fou la figura musical individual més important del segle
XIV. Entre les seves moltes innovacions si troba haver estat el primer en
compondre una versió completa de l’Ordinari de la Missa, el primer en escriure
música a quatre parts i un dels primers en fixar les formes poètiques profanes
de la seva època: balada, rondó i virelai.
Durant el segle següent, els
centres de gravetat musicals van romandre en les corts i en les esglésies del
nord de França i Flandes, que produïren les obres sagrades i profanes dels
compositors flamencs associats amb la cort dels ducs de Borgonya. No obstant,
molts aconseguiren la seva inspiració de les seves llargues visites a Itàlia,
on l’activitat musical floria en corts importants tals com las de Ferrara i
Màntua.
Els exercicis d’harmonia en
la perspectiva dels arquitectes del Renaixement, evidents en les esglésies
florentines de Sant Llorenç i Santo Spirito, o el meravellós palau ducal
d’Urbino, trobà un duplicat en la polifonia renaixentista. La música, també,
adquirí una nova profunditat i perspectiva. Mentre que tres compositors
flamencs havien dominat el segle XV, l’art polifònic de l’alt Renaixement anà
perfeccionant per un trio de músics –Palestrina d’Itàlia, Lassus de Flandes i
Victoria d’Espanya—que passaren, tots ells, llargs períodes en Itàlia.
El principi polifònic
continuà dominant la música del segle XVI, des de les misses i motets escrits
per a ser interpretats en les grans esglésies catòliques, a les versions
equivalents, tant de la litúrgia catòlica com de la protestant, pels
compositors anglesos Tallis i Byrd i les cançons profanes de l’escola de
madrigalistes isabelins.
Tot aquest llarg prolegomen
ve motivat, per què ara, hom ja no ha d’estar en cap cort ni cap palau ducal del
Renaixement per escoltar aquestes musiques, la gran festa del Roser
d’enguany en la que al matí en la missa
ja vam gaudir de la música sacra amb d’obres d’Händel, Praetorius, Palestrina i
Mozart cantada per la Societat La Unió i els Goigs de la Mare de Déu del Roser
cantats per a tots els assistents. I per la tarda la música profana ens la van
oferir, la Societat Coral La Unió dirigida per Ariel Seràs i el Palau Grup
Vocal dirigit per Anna Soley amb els solistes Montserrat Costa (soprano) i
Daniel Mas (baríton) ens oferiren una gran diada del Roser, sacra, festiva i
musical com feia anys no en gaudíem.
Rafael Oliver i Oliveras d’Amics de la Música Clàssica de Palau-solità i Plegamans