El quadre de Goya que inspirà la primera escena de l'òpera Goyescas
Centenari de la
mort d’Enric Granados (I)
L’any 2016 és l’Any Granados. Amb motiu dels cent anys de la seva mort es celebra la genialitat d’aquest artista. La seva música és una síntesi del Modernisme. Com Santiago Rusiñol o Isaac Albéniz, el compositor lleidatà participa de les variables més importants del seu temps i en la seva obra magna, Goyescas per a piano, recull totes les ambicions d’aquest moviment molt relacionat amb l’espai europeu.
La
vida de Granados transcorre per diferents espais i temps marcats per diverses
opcions, estètiques i ideològiques, que encarnen els interessos de la seva
època. va néixer a Lleida el 27 de juliol de 1867, de mare gallega i pare,
capità de l’exèrcit, nascut a la Cuba espanyola. El crític i compositor Joaquim
Salvat, en unes notes escrites el 1916, assenyala “l’absència de l’esperit català que notem en quasi totes les
composicions del plorat mestre”. Una opinió que li havia causat disgustos i
menyspreus, segons el mateix Granados, que es considerava tant català com el
que més.
Un
fals problema..., com si la identitat o la pertinença es donessin en funció de
la superfície d’una música o d’un cognom, i no pel compromís amb una cultura i
la seva gent, i la profunditat d’un llenguatge. És igual una melodia local de
superfície i un acompanyament; importa la textura del discurs sonor. I en això,
Granados va ser un renovador modernista, i aquesta va ser la seva gran
aportació a Catalunya i al món. La resta és mer oportunisme localista.
El
mateix va succeir-li a Amadeu Vives. Però a diferència del seu amic, el pas de
Granados pel món de la sarsuela que triomfava a Madrid va ser efímer, igual que
el d’Albéniz o el de Manuel de Falla.
Granados
i el pianista Ricard Viñes anaren a París el 1887 i s’hi afegeix aviat Joaquim
Malats, per estudiar a la classe de Charles W. de Beriot, a la qual participava
Maurice Ravel, entre d’altres. Temps de gran il·lusió en què inundaven de
música l’Hotel de Cologne et d’Espagne on
s’allotjaven. Encara era present a París un <espanyolisme> musical paistagista que es va imposar en la música
a partir de Bizet, Sarasate, Saint-Saëns, Laló i Chabrier, entre d’altres. en
un altra corrent, el conservador Vincent d’Indy crea el 1894 l’Schola Cantorum,
admiradora de César Franck; allà estudien Usandizaga, Turina i Guridi; i amb
més sensibilitat i en una perspectiva més íntima, Granados s’interessa per la
música de Gabriel Fauré i d?ernest Chausson, que va morir jove el 1899.
A
començament del segle XX sorgeixen Dukas, Debussy –que dialoga amb el piano d’Albéniz- o Ravel, en una perspectiva
renovadora que els allunya del paisatge per entrar al terreny de l’evocació i
la impressió. I Viñes serà el gran pianista d’aquestes avantguardes. Granados
torna aviat a casa sense adscriure’s a cap d’aquestes tendències.
Quan
torna a Barcelona per circumstàncies econòmiques i certa convicció, dedica
temps a l’ensenyament amb alumnes particulars, i la societat l’empara.
Apareixen en escena els mecenes. El Sr. Eduardo Conde, propietari dels famosos
magatzems El Siglo, ja l’havia ajudat en la seva molt jove experiència
parisenca, i ara ho farà per establir el 1891 la seva Acadèmia Granados,
situada originàriament al carrer de Fontanella, 14.
Aquesta
comprensió no era casual. Barcelona disposava d’una societat que valorava la
música i que fins i tot feia música en família; era el cas dels Güell, o la de
l’ebenista Francesc Vidal, les tres filles del qual feien trio de violí,
violoncel i piano, amb mestres com Granados o Casals que anaven al domicili familiar.
Més propers a Granados, el Dr. Salvador Andreu, conegut farmacèutic amant de
les arts, fins hi tot participava en les seves sessions casolanes, o en les
estiuenques que s’organitzaven a Puigcerdà. Nombroses cases ostentaven símbols
que certificaven la seva afició musical i alhora reunien artistes. Notori va
ser el saló del poeta, escriptor, <cançoner>,
dibuixant i <jardiner> Apel·les
Mestres a la seva casa del passatge de Permanyer, lloc habitual de visites de
Granados i de Ramon Casas. Allà també hi vivia el pianista Vidiella, i no gaire
lluny l’altre malaguanyat, Joaquim Malats.
La
relació Barcelona-París s’aprofundeix. Rusiñol i Casas i altres destacats
artistes s’instal·len a París en el canvi de segle, promouen la figura d’Erik
Satie, i en tornar descobreixen Sitges. El Cau Ferrat esdevé el temple dels
modernistes i les seves sessions musicals compten especialment amb Granados, al
costat de Morera i músics belgues i francesos com Crickboom, Chausson,
Vieuxtemps i altres que desenvolupen gran activitat a Barcelona, de la qual
participen Granados i Casals.
Wagner
començava a ser bandera de modernitat. Beethoven presidia l’escenari del Palau
amb Clavé. Els nutrients del Modernisme van més enllà, procedents de l’eix
Barcelona-París-Brussel·les. Però a més de la presència de música i músics
belgues i francesos que s’instal·len a la ciutat i l’afició per la música de
César Franck, hi ha una atractiva producció musical local. Enric Morera, Joan
Gay, Jaume Pahissa, Amadeu Vives, i d’altres, articulen propostes
instrumentals, en la cançó, en el teatre musical, de fort accent català, no
només en l’idioma.
Es
palesa la transversalitat en l’expressió artística de l’època: pintors, músics,
escriptors, coincideixen en projectes comuns en funció de conviccions estètiques
en el Teatre Íntim d’Adrià Gual, i en petites peces del teatre líric català en
què col·laboren Morera, Rusiñol, Apel·les Mestres, Granados, Joan Gay o
Guimerà. El mateix Granados acudeix al taller de Miralles i pinta. El banquer
Arnús construeix el Teatre Líric de l’Eixample. Ja havia sorgit l’Orfeó Català
i altres corals com Catalunya Nova, i poc després es construeix el Palau de La
Música Catalana.
Rafael Oliver i Oliveras
d’Amics de la Música Clàssica
de Palu-solità i Plegamans
(extrets de la Revista
Musical Catalana nº. 349, text de Jorge de Persia)