Fotografia del poc que resta
del monestir de Morimondo
MÚSICA RELIGIOSA
LA SEVA CRISI AL SEGLE XXI
Amb el Vaticà II hi va haver un trencament important amb la tradició catòlica.
O Clemens, o pia, o dulcis Virgo Maria...Encara no són les nou del vespre i els monjos ja acaben l’ofici de completes entonant la Salve Regina a la llum de tres espelmes enceses damunt l’altar. Quan resten apagades, el pare abat aspergirà aigua beneïda sobre cadascun d’ells i es farà el silenci fins a un quart de sis del matí. Llavors el repicar de les campanes anunciarà matines i entonaran, un dia més: “Obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança...”
Així s’ha fet durant segles, i així es fa encara avui, dia rere dia, al monestir de Poblet, com en tants altres monestirs d’arreu del món. De fet, el primer testimoni escrit que es conserva de la Salve Regina és d’un antifonari cistercenc (de l’abadia de Morimondo) que data aproximadament de l’any 1150. no podem saber quan va sonar per primera vegada –de ben segur molt abans--, però quan un monjo de Morimondo va establir aquesta melodia amb notació aquitana encara faltaven una anys perquè es posés la primera pedra de Notre Dame de París, i Poblet tot just s’acabava de fundar. En aquests escrits doncs, parlarem sobre la música que des de llavors és present en les misses com en els oficis divins de les esglésies catòliques i que té com a finalitat ajudar en l’oració i, per tant, en el diàleg dels creients amb Déu.
La música és un patrimoni de l’església que enfonsa les seves arrels en l’origen mateix de la litúrgia. Plini el Jove, l’any 112 dC. Escriu en una carta a l’emperador Trajà sobre les primeres comunitats cristianes: “En dies assenyalats tenen per costum reunir-se abans de l’alba i cantar, alternant entre ells a cor, un himne a Crist.” La música, però, és present i acompanya els creients des de molt abans.
En la Bíblia apareixen moltes referències musicals. El salm 150 (3.5) diu: Lloeu-lo al so dels corns, lloeu-lo amb arpes i lires, lloeu-lo amb tambors i danses, lloeu-lo al so de corda i de flautes, lloeu-lo amb címbals sonors, lloeu-lo amb címbals triomfants.” I en la carta als Efesis (5.19), al Nou Testament, llegim: “Digueu tots junts salms, himnes i càntics de l’Esperit, cantant al Senyor i lloant-lo en el vostre cor.”
Ja al segle V, sant Gregori el Gran va impulsar les Schola Cantorum per formar els músics que participaven en les celebracions. Al mateix Gregori seli atribueix la compilació i fins i tot la composició del gruix de les melodies que configuren el que a partir del segle IX es va anomenar cant gregorià, i que avui es reconeix com la música pròpia de la litúrgia catòlica.
La importància de la música rau en el seu poder d’evocar la divinitat més enllà de la paraula, tot reforçant el sentit dels textos i creant unitat entre la congregació. És el que s’anomena funció mistagògica que un tècnic defineix com “la seva capacitat per manifestar als creients i realitzar en les seves vides el misteri de l’home nou revelat a Jesucrist i present en la litúrgia”. La música i el cant –afegeix—posseeixen una força vital i esperitual més eficaç, des del punt de vista humà, que altres elements celebratius.”
Rafael Oliver i Oliveras d’Amics de la Música
Clàssica de Palau-solità i Plegamans
http://amicsmusicaclassicapsip.blogspot.com
Extrets de la Revista Musical Catalana núm. 344, pàg. 32-33